Índex
Ferran VII
Joan Carles I
Ferran VII
La independència d'Amèrica
Des de finals del segle XVIII, fruit de les idees il lustrades, un vent d'independència recorre els territoris colonials americans. El 4 de juliol de 1776 es van declarar independents d'Anglaterra les Tretze colònies americanes. Ràpidament van començar la seva expansió cap a l'Oest, iniciada per la franja del Medi Est. El 1803 van adquirir a França pràcticament tota l'àrea central i annexionar la Florida. L'arribada al Pacífic es va produir amb la colonització dels territoris del Nord-oest, completant la seva configuració actual amb les conquestes realitzades a Mèxic el 1849 i el moviment de la frontera realitzat quatre anys més tard. L'1 de gener de 1804, Haití, que per aquell llavors comprenia el total de l'illa de Santo Domigo, va seguir el camí marcat pels americans. Pocs anys més tard, el 1811, aprofitant la debilitat de la corona espanyola per les guerres napoleòniques, Veneçuela es va declarar independent, seguint aquest mateix any Paraguai. Les Províncies Unides del Riu de La Plata, que més tard s'anomenaran Argentina, declaren la seva independència en 1812. La República autònoma de l'Uruguai es proclama el 1828 Simón Bolivar emprendre, després de l'alliberament de Veneçuela, la del virregnat de Nova Granada, a partir de 1819. Ambdós territoris es van integrar en una efímera unitat política que es va anomenar Colòmbia, i als que s'uniran Panamà, alliberada pacíficament, i l'Equador, després de la batalla de Pichincha en 1822. La llibertat de Xile es va produir després de la victòria del general San Martín a la batalla de Chacabuco, el 1817. El 1821 els exèrcits llibertadors passar a Perú, derrotant a les tropes espanyoles a la batalla de Junín, produïda tres anys més tard, el que va facultar la independència del país. L'Alt Perú, l'actual Bolívia, no va haver d'esperar molt per alliberar-se, després de vèncer les tropes de Sucre l'exèrcit espanyol, el 8 de desembre de 1824. Brasil coneix la seva independència en 1822, després autoerigirse Emperador Pedro I. A Mèxic, el setembre de 1821, l'Acta d'Independència proclama la llibertat del país. Aquell mateix any, després de nombrosos intents secessionistes a Centreamèrica, es proclamen les Províncies Unides del Centre d'Amèrica sota la forma d'una República Federal. La formació dels diversos països centreamericans, encara hi haurà d'esperar alguns anys.
Regència de M. Cristina
Primera Guerra Carlina
El 1833 mor Ferran VII i, en virtut de la Pragmàtica Sanció, disposició que deroga la Llei Salice i permet regnar una dona, és nomenada reina d'Espanya la seva filla Isabel. La negativa a acceptar aquesta situació per part de D. Carlos, germà de Ferran VII, va donar origen a la Guerra Carlina. En la primera fase de la Guerra es produeix l'aixecament carlí de zones com en el País Basc, Navarra, la regió pirinenca i el Maestrat. Altres àrees de predomini carlí són Galícia; bona part de la Meseta nord, la regió cantàbrica, Aragó i Catalunya; sud de Càceres i algunes comarques andaluses. Ciutats carlines són Santiago de Compostel·la, Pamplona, Berga, Morella, Cantavieja. En aquesta fase, el fet més significatiu és el setge carlí de Bilbao i la mort del general revoltat Zumalacárregui. Durant la segona fase, entre l'estiu del 1835 i octubre de 1837, el carlí general Gómez travessa Espanya des del País Basc fins a Cadis, mentre que Don Carlos dirigeix l'anomenada "expedició real" fins a les portes de Madrid. El juny del 1835 Espartero, en nom dels exèrcits d'Isabel, trenca el setge de Bilbao. Mentre, els carlins obtenen una fàcil victòria en el Maestrat. El 15 d'octubre de 1837 D. Carlos es replega i es veu obligat a passar l'Ebre El cansament i les dissensions internes duen a part dels carlins a signar el Conveni de Bergara, el 29 d'agost de 1838. D. Carles no reconeix l'acord i la guerra continua fins al juliol de 1840, quan cauen els darrers focus de resistència a Lleida i Navarra.
Les desamortitzacions
Un dels fenòmens més característics de l'Espanya del segle XIX és el de les desamortitzacions. La desamortització suposava l'expropiació per part de l'Estat de béns de particulars, tant civils com eclesiàstics, per a la seva venda posterior. Amb aquesta operació, l'Estat aconseguia ingressos extraordinaris, en una època de greus dificultats financeres. Van ser diversos els governs que van dur a terme aquest tipus de mesures, des de Carles III fins Madoz, passant per Mendizábal, qui va dur a terme la més coneguda. La província en la qual es van produir més ingressos amb la desamortització de Mendizábal va ser Sevilla, que va aportar a l'Estat 400 milions de reals, a la qual va seguir Madrid, amb 300 milions. Còrdova, Toledo, Salamanca, Saragossa i València van aportar a la Hisenda pública 200 milions de reals. La venda de béns desamortitzats produir 100 milions de reals en les províncies de Cadis, Jaén, Granada, les dues extremenyes, Zamora, Valladolid, Burgos i Barcelona. Ingressos de 50 milions es van produir a les Canàries, Múrcia, Alacant, Balears, Valencia o La Corunya, entre altres. Al voltant dels 10 milions va aportar la desamortització en províncies com Almeria, Ciudad Real, Sòria i algunes de la cornisa cantàbrica. Per últim, l'Estat va ingressar 5 milions de reals a Pontevedra i Ourense, i 1 milió a Guipúscoa.
Alfons XIII
Visca l'Escola Moderna Francesc Ferrer i Guàrdia TVE La 2
Ferrer va néixer a Alella (Barcelona) el 10 de gener de 1859. Pertanyia a una família de petits propietaris rurals, catòlics i monàrquics. Per raons familiars, va anar a viure a Barcelona i va entrar a treballar amb un comerciant de farina de Sant Martí de Provençals. Encara no tenia quinze anys quan el comerciant el va inscriure en classes nocturnes, iniciant-li en els ideals republicans. Durant la I República, Francesc Ferrer va participar amb entusiasme en experiències d'educació popular. Durant els anys següents el jove autodidacta va estudiar a fons l'ideari de Pi i Margall i va conèixer les doctrines dels internacionalistes. L'avantguardisme del seu ensenyament li causarà l'animadversió del poder de l'Estat i dels sectors més retrògrads de l'Església. La seva il • lusió per portar el seu projecte endavant serà castigat amb la mort. Acusat de ser el dirigent de la revolta popular que es desenvolupava a Barcelona, coneguda com "Setmana Tràgica", és afusellat el 1909 a Montjuïc després d'un Consell de Guerra. A Espanya i altres països s'alcen protestes contra l'execució, exigint la revisió de la sentència i provocant la caiguda d'Antonio Maura i el seu govern. Un any després el Congrés dels diputats reconeix la seva innocència. A través de les imatges rodades i d'arxiu, es reconstrueix la vida de Francesc Ferrer i Guàrdia, la seva formació ideològica i els avatars i vicissituds que va haver d'afrontar per tirar endavant la seva obra. Ferrer va néixer a Alella (Barcelona) el 10 de gener de 1859. Pertanyia a una família de petits propietaris rurals, catòlics i monàrquics. Per raons familiars, va anar a viure a Barcelona i va entrar a treballar amb un comerciant de farina de Sant Martí de Provençals. Encara no tenia quinze anys quan el comerciant el va inscriure en classes nocturnes, iniciant-li en els ideals republicans. Durant la I República, Francesc Ferrer va participar amb entusiasme en experiències d'educació popular. Durant els anys següents el jove autodidacta va estudiar a fons l'ideari de Pi i Margall i va conèixer les doctrines dels internacionalistes. L'avantguardisme del seu ensenyament li causarà l'animadversió del poder de l'Estat i dels sectors més retrògrads de l'Església. La seva il • lusió per portar el seu projecte endavant serà castigat amb la mort. Acusat de ser el dirigent de la revolta popular que es desenvolupava a Barcelona, coneguda com "Setmana Tràgica", és afusellat el 1909 a Montjuïc. Ferrer va néixer a Alella (Barcelona) el 10 de gener de 1859. Pertanyia a una família de petits propietaris rurals, catòlics i monàrquics. Per raons familiars, va anar a viure a Barcelona i va entrar a treballar amb un comerciant de farina de Sant Martí de Provençals. Encara no tenia quinze anys quan el comerciant el va inscriure en classes nocturnes, iniciant-li en els ideals republicans. Durant la I República, Francesc Ferrer va participar amb entusiasme en experiències d'educació popular. Durant els anys següents el jove autodidacta va estudiar a fons l'ideari de Pi i Margall i va conèixer les doctrines dels internacionalistes. L'avantguardisme del seu ensenyament li causarà l'animadversió del poder de l'Estat i dels sectors més retrògrads de l'Església. La seva il • lusió per portar el seu projecte endavant serà castigat amb la mort. Acusat de ser el dirigent de la revolta popular que es desenvolupava a Barcelona, coneguda com "Setmana Tràgica", és afusellat el 1909 a Montjuïc després d'un Consell de Guerra. A Espanya i altres països s'alcen protestes contra l'execució, exigint la revisió de la sentència i provocant la caiguda d'Antonio Maura i el seu govern. Un any després el Congrés dels diputats reconeix la seva innocència. A través de les imatges rodades i d'arxiu, es reconstrueix la vida de Francesc Ferrer i Guàrdia, la seva formació ideològica i els avatars i vicissituds que va haver d'afrontar per tirar endavant la seva obra.
Francesc Ferrer i Guàrdia, una vida per la llibertat
Documental sobre la vida del pedagog i pensador català fundador de l'Escola Moderna. Francesc Ferrer i Guàrdia, després d'uns anys d'exili a França, va arribar a Barcelona amb les teories educatives de Paul Robin molt ben apreses. Així, el 1901 va crear a Barcelona l'Escola Moderna, on va preconitzar un ensenyament laic i racionalista, especialment adreçat als obrers i independent de l'Estat. A partir d'imatges d'arxiu i entrevistes, Agustí Corominas explica els inicis, l'organització i l'obertura de l'Escola.
Segona República
Himne de la segona República
Es coneix per Himne de Riego a la marxa militar composta per José Melchor Gomis dedicada al Tinent Coronel Rafael de Riego. Va ser l'himne nacional oficiós durant el Trienni Liberal de 1820-1823 i oficial en la Segona República Espanyola. Durant la Primera Guerra Carlina era cantat per les tropes liberals, essent prohibit durant la Dècada ominosa de Ferran VII i part del regnat d'Isabel II.
Riego va ser un símbol dels liberals d'Espanya durant el segle XIX i principis del segle XX, es va alçar contra l'absolutisme de Ferran VII a la localitat de Las Cabezas de San Juan, província de Sevilla (1 de gener, 1820) per instaurar un nou règim constitucional que tindria com a norma bàsica la pionera Constitució de 1812, redactada vuit anys abans per les Corts de Cadis i popularment coneguda com la Pepa.
Himne de la segona República ( amb lletra)
L'himne que representava a Espanya durant el període de la Segona República en honor de Riego i compost per Miguel de Fleta:
Serenos y alegres
valientes y osados
cantemos soldados
el himno a la lid.
De nuestros acentos
el orbe se admire
y en nosotros mire
los hijos del Cid.
Soldados la patria
nos llama a la lid,
juremos por ella
vencer, vencer o morir.
El mundo vio nunca
más noble osadía,
ni vio nunca un día
más grande el valor,
que aquel que, inflamados,
nos vimos del fuego
excitar a Riego
de Patria el amor.
Soldados la patria
nos llama a la lid,
juremos por ella
vencer, vencer o morir.
La trompa guerrera
sus ecos da al viento,
horror al sediento,
ya ruge el cañon
a Marte, sañudo,
la audacia provoca
y el ingenio invoca
de nuestra nación.
Soldados la patria
nos llama a la lid,
juremos por ella
vencer, vencer o morir.
La República catalana proclamada per Francesc Macià
A partir d'imatges històriques, aquest vídeo explica els fets del 14 d'abril de 1931, quan Francesc Macià va proclamar la república catalana des del balcó de la Generalitat i que va durar tres dies. Inclou l'àudio original.
Casas Viejas